Construit vers la fin du XVIIIème siècle, l’Hôtel Urune est un symbole de l’architecture de l’époque.

L’Hotel Urune és un concepte auster de bellesa que entronca perfectament amb la sòbria tradició arquitectònica basca, símbol de la burgesia de l’època. Es creu que va ser Antonio Etxebarria, arquitecte de l’emblemàtica Casa de Juntes de Gernika (que acull el simbòlic Arbre de Gernika), qui va construir Urune a finals del segle XVIII, al voltant de l’any 1780.

Una característica particular d’aquesta casa són els barrots de ferro de les seves finestres, col·locats com a protecció dels conflictes bèl·lics que es donaven en aquella època: la Guerra de la Independència (1808-1814) i la 1ª Guerra Carlista (1833-1840). Així mateix, Urune va ser refugi de fugitius del règim franquista en la Guerra Civil. S’amagaven en una alcova que tenia l’entrada camuflada per un armari de grans dimensions.


Urune, anomenat anteriorment Urigüen, significa en euskara la part més alta de la vila, sent URI vila i GUEN o GOIEN, alta.

La ubicació d’aquest caseriu fa honor al seu nom ja que està situat en els pendents més alts de la muntanya Atxeli amb excel·lents vistes de Gernika-Lumo i de l’estuari d’Urdaibai. El nom d’Urigüen, amb el pas dels anys i l’ús del llenguatge, s’ha transformat en Urune.

En aquesta sòlida construcció, es pot observar al costat de la paret posterior de la casa, una alzina centenària, ja que era habitual als caserius mes exposats que es plantés un arbre de fulles perennes, creant una barrera natural que evités la fuga de calor. Durant l’obra de rehabilitació de l’hotel es va fer caure un enorme pi que protegia també la part posterior de la casa.

És propi del País Basc que el cognom de les famílies es derivés del nom del caseriu. Per exemple, Magunagoikoetxea, que significa en euskara la casa de dalt del barri Magunas (Goiko= de dalt i Etxea=casa) o Beloki (bele – toki = lloc de corbs).

La casa tenia per als bascs un caràcter sagrat de temple familiar que va ser recollit per alguns etnògrafs com Jose Miguel de Barandiaran. En ella s’entremesclaven els elements màgics cristians amb abundants referències més primitives, pertanyents a un arrelat univers mític naturalista.

Moltes d’aquelles pràctiques –que encara sobreviuen parcialment com a gests tradicionals, encara que sense el seu antic contingut de fe– tenien com a finalitat invocar al cel o a altres forces invisibles per a la protecció de la casa i de la família que vivia al seu interior.